divendres, 12 de febrer del 2010

Santa Eulàlia



El 12 de febrer és Santa Eulàlia, i diu la tradició que fou en aquella data, cap a l'any 303-304, que a Barcino -la futura Barcelona- rebé el martiri.





En aquells temps de la Hispania romana els emperadors eren Dioclecià (284-305) i Maximià (286-305) i el pontificat era exercit per Marcel·lí I (296-304). Els imperators havien escoltat de la ràpida expansió del cristianisme per tot el territori romà. Per això enviaren a Dacià, "el més ferotge i cruel dels seus jutges" per acabar amb aquella "superstició".

Eulàlia era una noia filla d'una noble família barcelonina que professaven la fe en el Crist. Vivien, sembla en una finca pròpia fora de la ciutat segons algunes fonts (llegendes molt posteriors la situarien a Sarrià). Cal tenir present que la seva passió seria redactada en el segle VII.

Quan Dacià arribà a Barcelona féu grans ofrenes als seus déus i manà cercar tots els cristians perquè oferissin encens als déus de Roma. Aquella impietat del jutge s'escampà per la ciutat; fet que al arribar a les oïdes de Eulàlia li féu exclamar:

Gràcies, Senyor Jesuscrist, i glòria al teu sant nom, perquè estic veient allò que desitjava; crec en Tu, compleixi's mitjançant aquesta tribulació el meu desig amb la teva ajuda.

El matí següent, amb el primer cant del gall féu envers la ciutat. Allà es trobà a Dacià i l'increpà com a jutge d'iniquitat que no creia en el veritable Déu. Aquí s'inicià una diatriba dialèctica. Que acabà amb l'inici del martiri; on durant tot ell, mentre Dacià l'increpava demanant-li on era el seu Déu ella féu honor al seu nom, Eulàlia en grec significa "la que parla bé".

Fou assotada a l'esquena. Després se la col·locà al poltre de tortura i suspesa amb l'intenció d'ésser desgarradaesquinçada pels garfis. Fou suspesa en flames amb atxons als costats. Les flames, però, després de les paraules que Santa Eulàlia en tot moment adreçava al seu Déu, es tornaren vers els seus enemics i torturadors. Eulàlia exhala el seu esperit sortint de la seva boca un colom blanc que volà vers el cel. Llavors fou quan Dacià digué que la crucifiquessin fins que les aus de rapinya hagueren acabat amb els seus ossos. Moment en que del cel caigué una nevada per mantenir la puresa i virginitat del seu cos.

La notícia es propagà per tot el territori i arribà fins els seus pares, que desconeixien el que havia succeït. Tres dies després uns homes piadosos recolliren el seu cos i l'embolcallaren i perfumaren. Sant Fèlix, que també havia patit martiri li digué que ella havia set més ferma i per això rebia abans la palma. Ella somrigué.

Emperò, també hi ha altres tradicions que citen que a més dels esmentats més amunt, en patí d'altres martiris. Concretament tretze, cadascun pels seus anys de vida. Des d'ésser introduïda en una bóta plena de vidres trencats i feta rodolar, tancada amb puces, introduïda en calç viva, ruixada amb plom fos,...

L'any 878 el bisbe Frodoí trobà les seves despulles a l'església de Santa Maria de les Arenes, emplaçada on avui en dia s'alça la meravellosa Santa Maria de la Mar. En el segle XIII fou traslladada a la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, on reposa a la cripta que hi ha sota l'altra major.

Fou canonitzada en el 633 i nomenada patrona de Barcelona. Fins el 1637, quan la Mare de Déu de la Mercè, després d'intercedir en una plaga de llagostes, fou l'única patrona; des de llavors, ho són ambdues.


La seva petja a la nostra ciutat és, òbviament, molt considerable. Tot i que aquestes petges mereixen entrades pròpies (i les tindran) en aquest blog, podem fer unes petites pinzellades.





Si visiteu la Catedral veureu, per exemple, que els seient en els respatllers presenten una creu en forma d'aspa. Això és degut a que es creu que fou així el seu martiri. Aquesta imatge també s'observa en el penó de Santa Eulàlia.





A nivell heràldic és el sautor vinculat també a altres sants així martiritzats com Sant Andreu i Sant Vicenç.

La bandera de Santa Eulàlia durant un temps reemplaçà la bandera tradicional quarterada barcelonina; i fou símbol del terç barceloní per la seva defensa. Així era present en la resistència de la ciutat durant el 1714.

Si tornem als carrers actuals de la ciutat podrem veure la seva petja a la Baixada que duu el seu nom i on es creu que fou feta rodolar dins la bóta amb vidres. En el número 9 del carrer trobem una imatge de la Santa.





A la plaça del Pedró trobem una estàtua seva. La que hi ha actualment és obra de Frederic Marés (1952), l'original de 1623 fou destruïda durant la Guerra Civil. Aquí es creu que fou crucificada.

A la plaça de l'Àngel -antiga plaça del blat-, en el número 2, dalt de la numismàtica, observem una escultura d'un àngel, que dóna nom a la plaça, i que ens recorda el miracle succeït quan es tractava de traslladar el cos de la Santa fins la Catedral. L'actual Baixada de la Llibreteria s'anomenà Portal de Santa Eulàlia.

Un dia com avui i només avui podeu veure il·luminat el carrer de la Volta de Santa Eulàlia, sempre fosc perquè el sol, avergonyit pel martiri aquí sofert per ella, fou tancada en un calabós ple de puces perquè li piquessin les ferides (per això es deia que en el seu dia picaven amb més virulència), no vol entrar.

Joan Amades deia que davant del Palau Barberà, en el número 9 de Portal de l'Àngel, hi havia una pedra que Eulàlia utilitzava per descavalcar del ruc en que venia a ciutat.

I qui no ha sentit mai parlar de les llàgrimes de la Laia? Diu la llegenda que fou tanta la tristesa de veure com perdia l'exclusivitat del patronatge de la ciutat que per aquest motiu sempre plora durant les festes de la Mercè; essent el motiu de la sempre present pluja a la Festa Major d'estiu de la ciutat.

Mai us heu preguntat per què hi ha tretze oques al claustre de la nostra Catedral? Mes enllà de la seva utilitat com a ajudes dels vigilants d'antuvi, es diu que Santa Eulàlia tenia cures de les oques a casa seva; i són tretze perquè era la seva edat quan morí martiritzada.


Des de la recuperació de les llibertats la festa de Santa Eulàlia, festa major d'hivern de la ciutat, esdevingué la festa dels petits. Per això cada any, la Laia ens convida a la festa.





A continuació trobareu un link vers un interessant documental respecte al seva persona i figura:


P.S.: els bolandistes, els mateixos que volgueren negar l'historicitat de Sant Jordi, posen en dubte la seva existència, o creuen possible que fos un desdoblament hagiogràfic de la homònima santa emeritense. Ara bé, García Villada, per exemple, arriba a la conclusió que no hi ha motius suficients per negar la seva existència.
La seva llegenda és encara una lluita constant.



P.S.II: imatges extretes de la wikipedia. (en el documental veureu i sentireu a un bon amic)